dissabte, 26 de març del 2016

Nuesa, el nou poemari d´Antoni Bonet

  Nuesa és un cançoner en què Antoni M. Bonet reflexiona sobre l'abast de l'amor com a raó de vida i com a motiu de reflexió de la pròpia creació poètica. Sense renunciar a la tradició de l'amor cortés, el poemari és un tribut a esta classe d'antigues composicions, ja que la idealització i la dóna angelicata com a representació idealitzada del cos de la dona operen en eixa Nuesa o desnudez:"Per dalt la certesa de saber-te/ no sóc a la nit una sola sospita de mi/ i et passe els dits a la corba venusiana/ del muscle i per la vall clavicular/ a la reprop d´un paradís/ a la caça d´eixe són que dóna/ el preludi del teu coll/ on repose alenant-te pell" (p. 32) . 

  El cos, el seu fisicidad, són espais escrutables on el poeta revisa tota una biografia extensa de la seua pròpia experiència amb el món. El dolor i el plaer apareixen com a categories abstractes que ometen detalls particulars de la quotidianitat a fi que el lector s'identique amb la sensualitat d'un cos, qualsevol cos, que engloba tot allò que en nosaltres reviu una vegada i una altra com a memòria sensitiva del nostre propi passat. 

  El to elegíac es combina amb un to celebratori i eixa essència nerudiana del cos com a metàfora de l'existència mateixa, de la seua gènesi, de la seua caducitat, del seu envelliment, reforcen eixa antítesi. El que fa significatiu a este poemari és que, darrere d'eixe ritme cancioneril, hi ha la fondària, la indagació i el sobrecogimiento del cos com un propi ideari de la creació, com si a l'amar, igual que a l'escriure, ens enfrontàrem a eixa lluita incessant per esbrinar totes les possibilitats significatives de cada fragment, de cada subtilesa, de cada gest, de cada terreny inexorable i inabastable: "T´he tocat/ demanant-t´ho,agafant-te la mà/ tenint als dits prems un sortilegi/ d´inspiració dèrmica absoluta" (p. 19).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada