Publicat en Bartleby, Martínez Serra elabora un tractat sobre la violència on la subtilesa i l'ornament no estan renyits amb la duresa expressionista d'estos passatges que referixen breus històries humanes i mítiques. Carències és formalment un discurs eclèctic entre narració i poesia, una forma heterodoxa de concebre l'home i al mite com a representacions d'un sol instint que conduïx inexorablement a l'extinció. La mort és la consumació d'un progrés natural que el poeta advertix dins de la pròpia necessitat de ser, de viure, d'habitar amb els altres.
Retalls costumistes s'unixen a una visió òrfica del paisatge, a una voluntat de crear un llenguatge sonor, vibràtil, que recorda a la recelosa serenitat de Rulfo. L'encert és que Martínez Serra és conscient que l'existència també és el l'altercat, la impuresa, l'indiferéncia per necessitat, la carència. Els absents, els ofegats, el fill crucificat, el Déu de l'Antic Testament, l'èxode, per exemple, són alguns transsumptes metafòrics que expressen eixa aflicció silenciosa davant del domini de la destrucció i la mort, davant de la sonoritat estentòria de l'instant de fulminació per a després tornar a la quietud del paisatge, a l'estatisme terrible que es produïx després de la voràgine d'un univers en constant moviment.
El que esglaia és eixa reducibilidad de la mort en si mateixa i que el poeta ho explore a vegades com un llindar, altres vegades com un acaball. Sens dubte, esta obra de Martínez Serra fuig de modes i corrents d'experiències personals per a indagar en la mismidad de l'existència, buscant una justificació a allò que desgraciadament no el té.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada