Breu 1

Que les paraules ens porten...

Carències, Esteban Martínez Serra i el seu poemari

  Publicat en Bartleby, Martínez Serra elabora un tractat sobre la violència on la subtilesa i l'ornament no estan renyits amb la duresa expressionista d'estos passatges que referixen breus històries humanes i mítiques. Carències és formalment un discurs eclèctic entre narració i poesia, una forma heterodoxa de concebre l'home i al mite com a representacions d'un sol instint que conduïx inexorablement a l'extinció. La mort és la consumació d'un progrés natural que el poeta advertix dins de la pròpia necessitat de ser, de viure, d'habitar amb els altres.

 Retalls costumistes s'unixen a una visió òrfica del paisatge, a una voluntat de crear un llenguatge sonor, vibràtil, que recorda a la recelosa serenitat de Rulfo. L'encert és que Martínez Serra és conscient que l'existència també és el l'altercat, la impuresa, l'indiferéncia per necessitat, la carència. Els absents, els ofegats, el fill crucificat, el Déu de l'Antic Testament, l'èxode, per exemple, són alguns transsumptes metafòrics que expressen eixa aflicció silenciosa davant del domini de la destrucció i la mort, davant de la sonoritat estentòria de l'instant de fulminació per a després tornar a la quietud del paisatge, a l'estatisme terrible que es produïx després de la voràgine d'un univers en constant moviment.

  El que esglaia és eixa reducibilidad de la mort en si mateixa i que el poeta ho explore a vegades com un llindar, altres vegades com un acaball. Sens dubte, esta obra de Martínez Serra fuig de modes i corrents d'experiències personals per a indagar en la mismidad de l'existència, buscant una justificació a allò que desgraciadament no el té.

Entrevista a Miquel Català

  

   El poeta Miquel Català ens concedix esta entrevista per a reflexionar rigorosament sobre la seua poesia i sobre les contradiccions que llenguatge i creació generen en tot artista. Este diàleg és la introducció a una teoria profunda sobre l'exercici poètic i sobre obres tan interessants com La nina libèl.lula o la seua ùltima obra, Cavallet de mar, publicada per Neopàtria.

1. Què diferencia la poesia d'altres gèneres literaris com la narrativa o el conte?

  El conte i la novel·la, entre altres, són gèneres narratius que tenen en comú que conten una història, amb un argument, uns personatges, en un espai i un temps, amb una estructura que normalment presenta un plantejament, un nus i un desenllaç, amb un narrador que explica els fets del relat.

  La pragmàtica textual moderna ens parla d'unes propietats textuals, coherència, adequació i cohesió, que vindrien a completar una descripció dels gèneres narratius tan simple. Alguns dels elements d'anàlisi d'aquesta nova visió de la lingüística del text ens seran útils per abordar les relacions entre emissor i receptor, entre autor model i lector model, entre narrador i narratari. El tema i l'estructura narrativa, que doten el text de coherència. Les veus del discurs, el tractament de la variació lingüística (diatopia, diacronia, varietats diastràtiques i registres), la modalització o grau de subjectivisme al text, i altres, fan que el discurs tinga unes característiques d'adequació a la situació comunicativa. La cohesió ve marcada per altres elements, com els connectors o marcadors textuals, els temps verbals, la dixi personal, temporal i espacial, els signes de puntuació... Consideració especial em mereix el tractament dels camps semàntics, les isotopies que recorren els textos que doten de significat global. El text com una unitat de significació.

  La poesia no ens conta cap història, cap relat, però participa d'algunes d'aquestes característiques analitzables des del punt de mira de la pragmàtica.

  Remuntant-nos als clàssics, Plató i Aristòtil, que ja teoritzaren sobre el fet poètic, sobre la versemblança de la poesia, deia Plató que els poetes mentien. Aristòtil introduí, al capítol XI de la Poètica, la idea que “contar el que ha succeït no és el treball del poeta, sinó dir el que podria haver passat, allò possible segons la versemblança o allò necessari”. Més endavant planteja una paradoxa tot dient que “és preferible l'impossible versemblant que allò posible inversemblant” (cap. XXIV), a partir de la qual Boileau escriurà “La realitat de vegades pot no ser versemblant”. Per a ell la poesia és el que millor respon a la idea de la bellesa. “L'objecte vertader de la poesia és l'imperi infinit de l'esperit”. López Pinciano, en la seua Ars Poetica (1596) defineix la versemblança com a element que excedeix el possible, desbordant-lo, amb tal que siga creïble. Per ell, la versemblança va lligada al decòrum. Ignacio de Luzán, en la seua Poètica (1739) parla de dues classes de veritat, la certa i la possible, i destaca el caràcter social de la versemblança: “serà versemblant tot allò creïble”. Jakobson estableix que el màxim de versemblança és la realitat.

  Dic tot això a tall del tractament sobre el dubte i la certesa en el poema, sobre la versemblança del poeta, “dubtar al poema”, concepte tan estés darrerament en la teoria literària contemporània. L'ésser no està capacitat per a la incertesa, per a la manca de congruència entre la percepció de l'ésser i la realitat immediata, per això cerca certeses, i explicar el que l'envolta. A l'àmbit poètic el jo líric no dubta en relació al seu entorn poètic o textual, la mirada sorgeix de la certesa d'existència: el jo és, parla i canta; ergo, brolla la poesia.

  Per a Ezra Pound existeix allò poètic quan es fa nàixer una mena de connexió amb l'Altre, un vincle, deu existir certesa en el discurs que suscite una resposta proporcional en el lector.

  Seguint en aquesta línia, Paul Valéry, en Teoria poética y estética (1991), parla de la relació entre autor, obra i lector, i diu “l'efecte esperat serà com un colpejar, colpir, fascinar o desconcertar la ment de l'Altre. Defineix aquest efecte com una acció de desmesura, i diu que és perquè hi ha una Veu en el poema, una ment que produeix, i conclou que deu haver una relació entre desig i esdeveniment. Desperta una set i una font, tant en el poeta com en el lector.

  T. S. Eliot diu: “les nostres vides són una contínua evasió de nosaltres mateixos, i una evasió del món visible i sensible”. Aleshores el llenguatge poètic permet l'interlocutor commoure's davant el pensament del jo líric, el qual no pot forjar-se sinó en la certesa del seu discurs per poder produir dita empatia. Si el lector ha de ser assetjat pel llenguatge del poeta, és necessària la correlació, o cooperació d'alta expectativa lectora (segons Umberto Eco), d'una certesa del món o de la realitat immediata des d'ambdues parts. Entre dos extrems sembla aparéixer sempre certa tensió, entre el receptor i el jo líric. La poesia és vertadera perquè és precisa, infalible, en la comunicació.

  Per a Roman Jakobson la poesia esdevé la formalització de la paraula amb valor propi com a signe, val per sí mateixa, no pel concepte que representa. Existeix una deliberada intenció, una certesa en el que es vol dir, que pretén arribar a l'Altre.

  Jean Cohen, reprenent el concepte d'isotopia de Greimas (totalitat de significació d'un text), diu que es pot parlar també d'isopatia, semblances que regeixen el text poètic, identitats que creen una unitat autònoma i que a la vegada forgen una poeticitat. Isopatia textual entesa com un sentir global, un ethos, que comunica el poema com una unitat, i existeix certesa en l'elaboració d'aquest element del llenguatge.

  En tot cas, la certesa del discurs incrementa la possibilitat d'assestar el colp poètic.

 Ho deixarem ací, per no continuar amb Todorov, amb la teoria de la deconstrucció de Jaques Derrida, i amb les observacions del catedràtic valencià Manuel Asensi i el postestructuralisme. Es faria interminable la resposta. Si repasseu les paraules en negreta, us fareu una idea del que és per a mi la poesia. Bé, això i algunes coses més. *

2. Per què dos llibres amb la nina de tema en el teu títol?

 Dos poemaris publicats, Poemes de la nina libèl·lula, i Poemes de la nina mandarina, que formen part d'una trilogia. En realitat són tres els llibres que duen la nina al títol. Veurem quan coneixerà el públic el poemari que manca publicar i tanca el cicle. Ja he parlat d'aquest tema en alguna entrevista anterior, escrita i també a la ràdio.

  Per un costat hi ha la qüestió semàntica de la paraula: una nina és un joguet que sembla una nena petita, i a les illes Balears, també diuen nina a la nena. A més, sol emprer-se també per dir a una nena que és molt bonica, que té cara de nina, o que és una nina. A més hi ha la nina o nineta dels ulls, que és la part circular del centre de l'ull. Totes aquestes coses i cap d'elles alhora. És també als meus poemaris la nina una petita fada.

  I en sóc deutor del novel·lista mallorquí Llorenç Villalonga, qui subtitolà la seua magna obra Bearn o la sala de les nines, el misteri de la qual sempre em fascinà, doncs era aquesta l'única dependència de la casa que era tancada per a tots, i a la qual solament tenia accés don Toni de Bearn. Alguns estudis apunten que les nines no eren altra cosa que els records de don Toni. Però el misteri està latent.

  Crec que és bo i contribueix a l'interés d'una obra el fet que continga un enigma, o enigmes, i que siga el propi lector qui haja de posar de la seua part i de la seua interpretació privativa de la lectura i del món. Allò de tantes lectures possibles com lectors.

3. En el teu últim llibre, hi ha dos parts bé diferenciades; una part de reivindicació i una altra molt més postromántica i confessional. Per què tens eixa doble temàtica?

  El meu últim llibre publicat, el tercer, és Cavallet de mar. Certament, hi ha una inflexió en la manera de fer en aquest llibre, per bé que jo no parlaria de dues prts diferenciades, sinó de cinc, que són les parts que té. Entenc la pregunta, i intentaré de contestar-la.

  No m'han agradat mai els encasellaments, les classificacions, el fet que a un escriptor l'enquadren dins un moviment. Quan a u li pengen la llufa, siga veritat, o veritat parcial, o simplement una errada d'apreciació, és molt difícil llevar-se-la de damunt.

  He volgut mostrar diferents maneres de fer, i no sé si ho he fet de manera satisfactòria, però ho he intentat. El meu viatge per la poesia diria que és eclèctic, i he gaudit i gaudesc tant de poetes realistes i socials, com de poetes simbolistes, avantguardistes, surrealistes, formalistes... També de la poesia anomenada clàssica. Hi ha maneres de fer, i cada poeta és una veu. Després vindran els que ho classifiquen tot i diran la seua.

  És cert que hi ha una part, sobretot la segona, però no únicament, de poesia de denúncia, sobre fets de la història, de la religió, de situacions de dominació, també de crítica de l'home modern. Hi ha pensament social i inconformisme, també un intent de desemmascarar situacions absurdes.

  I hi ha una altra part, o parts, com tu dius, postromàntica i confessional, que jo diria més centrada en el jo líric, el jo poètic, on tu has dit en alguna ocasió que em trobe més còmode, o potser algun tipus de lector avesat en poesia més lírica s'hi troba millor. Siga com siga, m'agrada escriure de diferents maneres, explorar, cada dia que escric, i en això també influeix el moment i l'estat d'ànim, el pensament i el dia a dia.

4. La teua poesia és nítida i concisa, sense a penes ornament. És difícil arribar a eixe grau de concisió?

  Crec que els millors, o alguns dels millors poemes, són aquells que apleguen en pocs versos una gran densitat de conceptes, sense massa artificis, o moments de molta concentració mental, o sentimental. Però no sempre assolim aqueix estat de gràcia. Cal cercar el moment oportú i no deixar-lo passar. I si pots expressar aqueix estat amb paraules nues i clares, millor. Encara que a voltes no ho acabes d'aconseguir, i per més que ho intentes, la ment divaga, viatja, es distrau o es recrea en detalls que també t'arriben a captivar i els escrius perquè creus que val la pena.

  Potser també hi ha un treball de síntesi, de les lectures de tota una vida, de l'experiència en evolució permanent. No dic que siga fàcil ni difícil. Intente, temptege, m'hi esmerce en ser jo el primer sorprés. Si no m'agrada a mi, difícilment li podrà agradar al lector. Malgrat tot, sempre hi ha poemes que acaben fent-se el seu propi espai als recitals, i moltes vegades no entens massa bé a què és deu. I és que el poema cobra vida en les preferències dels altres.

5. Hi ha una eclosió de grans poetes en valencià-català; l'ús d'esta llengua és un problema a l'hora de difondre eixe gran treball poètic dins d'altres geografies? Gràcies"

  L'ús de la llengua catalana, en qualsevol de les seues varietats o modalitats, per part dels poetes, dels escriptors en general, no crec que obeesca solament a qüestions de difusió, o de mercat. Hi ha altres factors que hi intervenen. Bé, si més no, pense que es dóna una situació paradoxal.

  És un fet que sempre han pretés que els escriptors en altres llengües distintes de les estatals i oficials (segons perìodes històrics) escriguen en la llengua preponderant, per allò de “així tindràs un mercat més ampli, més lectors, més llibres venuts”. És una qüestió de supremacisme vestida de criteri mercantil. Per un altre costat veiem com la indústria editorial de les llengües supremacistes després ninguneja els escriptors de les llengües minoritàries, independentment de la seua qualitat.

  En el cas de la nostra llengua, en tots els moments històrics de repressa, de renaixença, d'impuls cultural i lingüístic, els poetes, si més no, ho han tingut clar, majoritàriament. Han volgut escriure en català, tot i saber que no anaven a guanyar diners. Però, què algun poeta castellà s'ha fet ric de vendre versos? No ens hem d'enganyar. No estem ací per diners. I qui vulga entendre, que entenga.

Moltes gràcies, Manuel, per la vostra amabilitat.

Algemesí, 24 d'abril de 2016

*Dels elements d'aquesta primera resposta en sóc deutor de:

Teoria poética y estética. Paul Valéry. Barcelona 1999.

Notas sobre teoría poética. Círculo de poesía. Feb. 2012

Tot el que existix

  Tot el que existix desapareix davall la mirada del caçador. Les restes de la foguera suren en les aigües. Hi ha un animal mort. Un camí sense ningú. La boira encara no ha absorbit eixes ombres de quietud. Tot el que existix indica que res canviarà probablement en tu, quan el pou es tancament i unes mans tornen a tocar-te com si ho feren per primera vegada. Conduïx fins a la vora, afona el teu pèl, respira sense respirar. Deixa que res t'ofegue. Som això, l'instant de mort.

Les lluernes moren

  Les lluernes moren en els camins arenosos. La nit s'afona en els tolls. Hem amat als famolencs i als iniciadors d'esta memòria. Algú va començar a escriure-la en la terra, a triar cada paraula perquè resplendira en la foscor. Les aigües han començat a arrasar el paisatge que ha iniciat l'escriptor. Els gels descendixen pel pendent i els pardals belluguen en els arbres constants. La brisa calenta reapareix prop dels arços. Hi ha desapareguts que retornen a les cases i llops que esperen la seua hora temuda. En les cases, algunes dones decidixen quina arma facilitarà el seu descans. Només la nit, només la nit i els trastornats fills que tracten de beure en les ombres.

  Els arbres no es rendixen. Les coses s'assemblen a allò humà de vegades. Les extensions dominen la mirada i la veu és un bufit, un bufit que insufla la vida a través de les paraules. He caigut en la trampa del llenguatge, en les seues possibilitats infinites, en una concreció absurda que no definix el que està per vindre, les allaus, la llum escarlata que parix als animals malalts. Estic a l'espera de l'encàrrec següent: els morts emergixen de les fogueres i experiment el buit, el buit que inspira les velles històries de l'origen del món.

Nuesa, el nou poemari d´Antoni Bonet

  Nuesa és un cançoner en què Antoni M. Bonet reflexiona sobre l'abast de l'amor com a raó de vida i com a motiu de reflexió de la pròpia creació poètica. Sense renunciar a la tradició de l'amor cortés, el poemari és un tribut a esta classe d'antigues composicions, ja que la idealització i la dóna angelicata com a representació idealitzada del cos de la dona operen en eixa Nuesa o desnudez:"Per dalt la certesa de saber-te/ no sóc a la nit una sola sospita de mi/ i et passe els dits a la corba venusiana/ del muscle i per la vall clavicular/ a la reprop d´un paradís/ a la caça d´eixe són que dóna/ el preludi del teu coll/ on repose alenant-te pell" (p. 32) . 

  El cos, el seu fisicidad, són espais escrutables on el poeta revisa tota una biografia extensa de la seua pròpia experiència amb el món. El dolor i el plaer apareixen com a categories abstractes que ometen detalls particulars de la quotidianitat a fi que el lector s'identique amb la sensualitat d'un cos, qualsevol cos, que engloba tot allò que en nosaltres reviu una vegada i una altra com a memòria sensitiva del nostre propi passat. 

  El to elegíac es combina amb un to celebratori i eixa essència nerudiana del cos com a metàfora de l'existència mateixa, de la seua gènesi, de la seua caducitat, del seu envelliment, reforcen eixa antítesi. El que fa significatiu a este poemari és que, darrere d'eixe ritme cancioneril, hi ha la fondària, la indagació i el sobrecogimiento del cos com un propi ideari de la creació, com si a l'amar, igual que a l'escriure, ens enfrontàrem a eixa lluita incessant per esbrinar totes les possibilitats significatives de cada fragment, de cada subtilesa, de cada gest, de cada terreny inexorable i inabastable: "T´he tocat/ demanant-t´ho,agafant-te la mà/ tenint als dits prems un sortilegi/ d´inspiració dèrmica absoluta" (p. 19).

La destral de plata; el nou poemari de Miguel Veyrat

  

   He llegit molt a Miguel Veyrat. Els seus poemaris sempre m'han paregut un referent literari on el poeta analitzava des de l'emoció i la raó els amagatalls de l'escriptura i tot quant es traduïa de les seues possibilitats lingüístiques. Eixa màxima tomista apareix també en el seu nou poemari, La destral de plata, publicat per L'Illa de Siltolá, però considere que hi ha una superació respecte als treballs anteriors. 

  Sense renunciar a la conmotio de l'expressió literària, Veyrat s'inclou en la tradició del poeta cabalista que interpreta els signes com una manera d'explicar els orígens del món, la seua projecció en el futur, la seua definitiva aniquilació en un moment impronunciable. El mistérico, la tradició sufí, la música en la seua connotació òrfica, una semiòtica pròpia que fusiona un llenguatge privat, recognoscible ja en Ponent, amb la naturalesa en la seua visió caòtica i complexa, definixen alguns aspectes temàtics i formals d'este poemari que considere com a una mantra, una oració en si mateix, una estructura salmódica que recorda al paganisme; a eixe paganisme que renúncia a l'ortodòxia del saulismo, però que conserva totes les ressonàncies místiques d'allò que fa a les religions aliances entre home i un déu que va més enllà del moral; la incertesa. 

  Miguel Veyrat accepta la incertesa de la nostra existència, però hi ha un moment en què la seua poesia decidix indagar sobre eixa escandalosa paradoxa en què ens sumim, entenent escandalosa en la seua accepció de grec clàssic: tramposa. Veyrat vol evadir-se d'eixe escàndol i  La destral de plata és eixa possibilitat d'esclariment. La seua simbologia eclèctica, les seues cites i les seues referències mitològiques i metaliteraries convertixen a este text en una classe de manuscrit inusual, inèdit, anòmal, que intenta creuar la trampa de les sirenes odiseicas, el silenci d'un món a què no pertanyerem mai per molt que creguem que hi ha l'ara a què no pertanyerem mai per molt que creguem que hi ha l'arrelament o la pàtria. No renunciar a la mortalitat a través de la paraula explica eixe fet i este poemari és catáfora de la mort i de la nostra extinció, però una extinció amb sentit, amb sentit literari. 

  L'escriptura roman, el seu eco, la seua immanència simbòlica, la seua cripta, la seua catacumba. La literatura és asil d'allò humà, no com a carnalitat, sinó com a figuració d'una escriptura major, de les lleis del caos que governeu les estreles, el seu fosc hàbitat. Per eixa raó, Veyrat acudix a l'essencial, a la substància dels noms i s'allunya de l'adjectiu. Per eixa raó també, el nostre poeta investiga en el barroquisme, en la tradició clàssica d'algunes estrofes, perquè el literari és tribut del literari, i, després d'eixa poètica, estan les possibles explicacions del nostre sein en el món, lluny del racional, a mercé de la incertesa o del terror consumat de Caribdis en el nostre viatge a alguna part.

Tot ha mort

 Tot ha mort en eixe mur d'afusellament que alça la teua mirada. No ens van esgotar els temps, sinó la necessitat de suportar la vida, els camins i el desterrament a què conduïxen sempre les execucions. Hem vist també tremolar als cossos mentres ens despedíem d'altres dones que no es van atrevir a mirar a l'espai. Tot ha mort en eixe mur d'afusellament que alça la teua mirada. Serem cendra o res, o alguna paraula d'algú que busca incansable una suïcida eixida al seu estat. Hem aniquilat qualsevol classe d'esperança. Els fons de les aigües estan poblats dels nostres avantpassats. Però ha sigut necessari que ens detinguérem a mirar el mur d'afusellament. Prompte altres també ens reconeixeran en el mateix lloc.

Res queda

  Res queda de les restes que ens van engendrar. Els nostres pares eren semblants als arbres. Beneïsc la cicuta que ens va indignar perquè ara comprenc la necessitat de l'enverinament. Tot reposa davall la tènue claredat d'un món tan real com esta vibració que sosté l'aigua. No puc desitjar-te que em seguisques fins a este promontori, però deixa que escriba solemnement sobre les semblances entre els nostres i els arbres.

Nit sobre la cendra

  Nit sobre la cendra, profunditat dins de la profunditat, ulls que em van negar, realitat desolada, la mort d'un cavall, els hòmens caminen d'un costat a un altre, ulls que em van negar dos vegades, tot queda en el lent discórrer de les aigües, la soga, altres cordes, caminants, d'un costat a un altre, el boig va deixar de cantar, núvols espontanis, només nosaltres, el crepuscle ha desaparegut en la velocitat de res i de tot.

 

Ocnos

   La mort no és un estat, la mort és un procés semblant al son. Ocnos és la hivernació definitiva. No vull pensar-ho. No vull repetir esta vida, ni una altra. Desaparéixer. Només desaparéixer. No sentir. No sentir-ho. No sentir-te. Oblidar que alguna vegada vaig ser un reflex teu, de mon, per a tu, d'una aparença teua. Deixar-nos portar per a no sentir res, per a aconseguir la fractura amb la llum, per a ser absorbit per esta foscor intermitent. Així la vida, i la nostra.

Es fa de dia

A Miquel Català i Manel Alonso

  Es fa de dia després que les acàcies hagen desaparegut de la nostra visió. Les acàcies són ídols que vibren en el miratge. No cregues que tinc fe en esta realitat que la llum m'imposa. Sospite de les seues ombres, de les seues dilatantes ombres. Jo no he sigut la resta d'eixa veu que ara escriu compulsivament perquè altres hòmens advertisquen l'engany. Arreplega les teues mantes, apaga el foc, admira l'ídol, consumix el temps que et queda. Després, no camines fins ací, fins on els cossos romanen callats com els absents.

No hem sabut, poema

  No hem sabut reconéixer-te més enllà de les fogueres. Eres la dona que va afonar els seus fills en les aigües perquè no patiren la ranera de llum, la flama incessant d'esta vida que s'esgota lentament. No hem sabut actuar a temps, demanar-te que ens comptares com vas prendre eixa decisió. El crepuscle ens va distraure breument i ens va arrasar amb els restolls, després de les tàpies.

Després de la tàpia. Un poema

  A Julià

  Els hòmens van perdre l'oportunitat de botar al buit. Les engrunsadores són absorbides per la boira. Després de les tàpies moren els records de tants absents. No queda ningú, no quedava ningú. El futur és el passat, un present quiet, estable, que no s'assembla a res. Les meues mans t'oferixen la possibilitat de desaparéixer. No parles més amb eixes ombres que es van cap a la vegetació. La frondositat és res, és tot. Després de la tàpia.

Passeig del Carrer de Dalt paral·lel a la carretera, ple de boira//commons.wikimedia.org

Amor, subtilesa i Fuster

Ice Age/commons.wikimedia.org

 "Poema d'amor" és una classificació pueril i immadura. El que Joan Fuster deixa clara és la subtilesa de l'amor, d'un amor idealitzat, d'un amor dirigit a qualsevol cos. Un amor sensual, elegant, maleït i sufriente que aspira a transcendir les paraules.

Criatura dolcíssima - que fores

la sola riba forta, un deix d'idea,

la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle

total o prosperada llum - que fores

grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària

i visitació de mots atònits

i pietat complida i cim - que fores ...

Un poema de Pere Gimferrer

  Un dels autors que més m'han inspirat sempre ha sigut Pere Gimferrer amb aquell magnífic llibre "Arde elmar". La seua capacitat simbòlica per a parlar de la naturalesa com un lloc en què naix i es destruïxen els records, el nostre sentit de la consciència i de l'existir, em van apassionar. Vos deixe un poema d'este gran poeta i vos recomane que llegiu molts dels seus treballs que podeu trobar en la web.

Escriure/ pixabay.com

Diuen que Apollinaire escrivia

aplegant fragments de converses

que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,

com els retalls de diari de Juan Gris,

paranys

quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica

estrafeta, ben bé reduïda a an-

gles i espirals -els colors són més vius als finestrals

del capvespre: un dring

a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin

i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall

venecià

Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil-

ler que aquell noi amic seu

encara que una mica tímid i amb la natural manca d'ex-

periència

(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu

del vell davant la poesia d'un jove: ell ja n'havia fet,

de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi-

llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga-

rantiria la perpetuïtat),

perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als

darrers anys, a la seva mare,

li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre-

ses de petit,

i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons

mal cosits, coses petites i òbvies

com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital

-Que je suis donc devenu malheureux!

i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per

això en diem poetes.

Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un

signe,

i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort.

i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al

crepuscle) el preu que es paga

per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit.

Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurí-

dice encara és morta

damunt els commutadors elècrics i la blavor d'una sala

tèbia com la caixa d'un piano de coaba.

El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda

d'Orfeu,

com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els

nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che-

wing gum,

rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes

de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien

gin amb taronja,

les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en

dèiem noies topolino.

(el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de

moda, o freqüent, als happy forties),

però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac-

te, però el color del gin amb taronja

où sont où sont the dreams that money can buy?

Ja som notícia

  Ja som notícia La periodista Judith Muñoz parla ja del nostre blog en el periòdic digital Mundiario, valorant este blog com una plataforma de difusió cultural i literària d'autors en valencià.

   Ja tenim motius per a estar content i aprofitem este recurs per a escriure, analitzar i llegir a poetes que ens aporten noves formes de veure la realitat i que formen part del nostre patrimoni cultural i artístic.

http://www.mundiario.com/articulo/sociedad/colaborador-manuel-garcia-elabora-blog-poesia-valenciano-y-catalan/20160228174827054953.html

No he volgut...

  No he volgut pensar que la poesia fóra un llenguatge afectat, ple de sentimentalisme, sinó una mostra més de que la nostra percepció necessita diverses manifestacions perquè comprenguem que la nostra realitat no és una sola. Els poemes de Manel Alonso, de Miquel Català, d'autors que em van marcar com Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado, ens descobrixen que no hi ha una sola veritat, sinó una diversitat de matisos i pensaments en tot allò que experimentem mentres vivim.

Obra de Arco/ ElPAIS

El gel i la lluita

Camí de neu/ Wikipedia.com

  No queda ni més menys que la lluita contra la pàgina en blanc a través d'una boira que amaga el que els ulls advertixen, però que el llenguatge a penes pot anomenar. Lluitar, escriure, caminar sobre la neu, esperar que tot torne a un orde desconegut. No queda una altra intenció

Poesia en valencià i paraules en castellà: Miquel Català i Manel Garcia

Alumnes de Quart i Batxillerat, vos deixe una ressenya que vaig escriure en castellà sobre la poesia de Miquel Català que vaig publicar en Mundiario. Fia-vos en els exemples dels poemes de La ni.na mandarina d'este excel·lent autor que combinen silenci i sobrietat per a descriure detalls transcendents sobre la nostra realitat.

  Miquel Català, poeta/lamarinaplaza.com

 "Quedan desterrados de su poética los versos libres que abundan en espléndidas demostraciones de barroquismo.  La poesía de Miquel Catalá es una poesía de silencio en la que confluye lo mínimo con lo inquebrantable y universal como así demuestra en su poemario editado por Germanía, Poemes de la nina mandarina. Su talento subyace en la omisión del verbo, en su habilidad sintética para recrear microcosmos donde la albura y el vacío están predeterminados a significar más que lo escrito. Porque la manifestación de su lírica reside en una sugerencia medida, en un breve estímulo que condensa toda una vivencia, su biografía, su predestinación incluso: "he somiat cercles/ de tendresa infinita/ tots els mons petits/ m´han vingut a visitar/ la mar en calma/ em parla a l´oïda/ la dona estelada/ navega la galàxia/ sóc vent fresc/ d´un dia blau" (pág. 27).

Lo que recuerda Català es que el referente es más poderoso que el símbolo, que nombrar es la labor chamánica del poeta y que de nada sirven los vericuetos de la metáfora y otros recursos cuando lo esencial, lo preciso y la brevedad quedan al margen, pues, en esa nimiedad, se revela la totalidad, la emergente capacidad para soñar todo lo que persiste en palabras rudimentarias, escogidas con laboriosa pulcritud con el fin de explorar nuestra existencia: "anit cantaven els grills/potser reien/ o ploraven/ la brisa marina guaitava l´entrecruix ardit/ el sol ja s´albira/ des del caramull/ de l´illa dels amants" (pág. 37).

No hay una renuncia manifiesta a las influencias modernistas ni a lo neorromántico en estos nuevos poemas, pues Miquel Catalá asume que la idealización de los espacios añorados y otros que forman parte de su imaginario son el asilo intermitente en el que la palabra poética engendra sus posibilidades comunicativas, sus ambigüedades emocionantes, esas asociaciones insólitas que nos reconcilian con una infancia seguramente no vivida, pero que hemos creído vivirla y a la que pertenecemos a través de ese lenguaje inspirado en la brevedad, en el mero retazo: "demà veuré la nina/ demà veuré na ullets/ és com una mandarina/ me la menge a ganollets" (pág. 45). Explica Josep Manuel Esteve en el prólogo de esta edición que este nuevo poemario describe una estructura circular que presenta la voz poética de Català dentro de una experiencia psicodélica sensitiva, como si el símbolo de la mandarina fuese esa alteridad donde la belleza y su cálido entorno nos devolviesen la esperanza.

Su tono nostálgico recupera esa realidad inmersa en la naturaleza que se muestra pura, inherente a un sueño dichoso, como si Hölderlin fuese el intermediario entre sus propios versos y los de este autor que contempla el regreso (nostalgós en griego) como un feliz viaje hacia la niñez: "pluja insistent/ gotes de mar/ llepades de gat/ cel d´atzabeja/ horitzó circular" (pág. 31).

Enhorabuena, Miquel, por este nuevo libro".

21 de octubre de 2014

Un poema de Manel Alonso: un joc de mans

Un desig mort abans/ Wikicommons

  La senzillesa i la depuració d'ornaments en eixe poema de Manel ens demostra que la poesia és una espècie de tràngol interior on la paraula, la paraula ben triada, cobra la seua màxima eficàcia si expressa allò que fa patir l'autor. No hi ha gens bondadós en eixe exercici, però és inevitable.

I

Ja veus, un joc de mans

m’ha descobert la flama,

els crepitars forans

que conformen la trama

d’un desig mort abans

de ser dolç gaudi o drama.

II

L’amor se’ns desfeu als dits

com un objecte de sal

deixant un immens buit,

una pregona senyal

sota la pell del meu pit.

III

Cauran els estels de la nit,

s’omplirà el terra tosc, obscur,

amb minúsculs, brillants confits,

guarniran amb foc de l’atzur

el nostre fervent cobrellit.

IV

Pren aquest ram de versos

que he collit del viarany

dels pensaments dispersos

on s’alça el greu parany

dels sentiments, sotmesos

al meu ingenu afany

de manyà d’universos.

Rimbaud i altres inefabilitats

  Per a autors com Rimbaud o Verlaine, la poesia mai va ser una activitat alliberadora sinó sobretot autodestructiva. La lluita contínua amb el llenguatge per a trobar el significat ajustat al contingut exacte del que percebien és el que denominem inefabilitat i en eixe concepte subjau la major de les malalties: voler dir i no poder, perquè el llenguatge és limitat. A vegades, la poesia "sembla" que aconseguix transpassar eixos límits, però només és una il·lusió.

Cutting Through Multiyear Ice/commons.wikimedia.org