No hem sabut reconéixer-te més enllà de les fogueres. Eres la dona que va afonar els seus fills en les aigües perquè no patiren la ranera de llum, la flama incessant d'esta vida que s'esgota lentament. No hem sabut actuar a temps, demanar-te que ens comptares com vas prendre eixa decisió. El crepuscle ens va distraure breument i ens va arrasar amb els restolls, després de les tàpies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada