Els arbres no es rendixen. Les coses s'assemblen a allò humà de vegades. Les extensions dominen la mirada i la veu és un bufit, un bufit que insufla la vida a través de les paraules. He caigut en la trampa del llenguatge, en les seues possibilitats infinites, en una concreció absurda que no definix el que està per vindre, les allaus, la llum escarlata que parix als animals malalts. Estic a l'espera de l'encàrrec següent: els morts emergixen de les fogueres i experiment el buit, el buit que inspira les velles històries de l'origen del món.