Que les paraules ens porten...
Estrany viatger
dissabte, 13 d’agost del 2016
divendres, 29 d’abril del 2016
Carències, Esteban Martínez Serra i el seu poemari
Publicat en Bartleby, Martínez Serra elabora un tractat sobre la violència on la subtilesa i l'ornament no estan renyits amb la duresa expressionista d'estos passatges que referixen breus històries humanes i mítiques. Carències és formalment un discurs eclèctic entre narració i poesia, una forma heterodoxa de concebre l'home i al mite com a representacions d'un sol instint que conduïx inexorablement a l'extinció. La mort és la consumació d'un progrés natural que el poeta advertix dins de la pròpia necessitat de ser, de viure, d'habitar amb els altres.
Retalls costumistes s'unixen a una visió òrfica del paisatge, a una voluntat de crear un llenguatge sonor, vibràtil, que recorda a la recelosa serenitat de Rulfo. L'encert és que Martínez Serra és conscient que l'existència també és el l'altercat, la impuresa, l'indiferéncia per necessitat, la carència. Els absents, els ofegats, el fill crucificat, el Déu de l'Antic Testament, l'èxode, per exemple, són alguns transsumptes metafòrics que expressen eixa aflicció silenciosa davant del domini de la destrucció i la mort, davant de la sonoritat estentòria de l'instant de fulminació per a després tornar a la quietud del paisatge, a l'estatisme terrible que es produïx després de la voràgine d'un univers en constant moviment.
El que esglaia és eixa reducibilidad de la mort en si mateixa i que el poeta ho explore a vegades com un llindar, altres vegades com un acaball. Sens dubte, esta obra de Martínez Serra fuig de modes i corrents d'experiències personals per a indagar en la mismidad de l'existència, buscant una justificació a allò que desgraciadament no el té.
dilluns, 25 d’abril del 2016
Entrevista a Miquel Català
El poeta Miquel Català ens concedix esta entrevista per a reflexionar rigorosament sobre la seua poesia i sobre les contradiccions que llenguatge i creació generen en tot artista. Este diàleg és la introducció a una teoria profunda sobre l'exercici poètic i sobre obres tan interessants com La nina libèl.lula o la seua ùltima obra, Cavallet de mar, publicada per Neopàtria.
- Què diferencia la poesia d'altres gèneres literaris com la narrativa o el conte?
El
conte i la novel·la, entre altres, són gèneres
narratius que tenen en comú que conten una història,
amb un argument, uns personatges, en un espai i un temps, amb una
estructura que normalment presenta un plantejament, un nus i un
desenllaç, amb un narrador que explica els fets del relat.
La
pragmàtica textual moderna ens parla d'unes propietats
textuals, coherència, adequació i cohesió, que
vindrien a completar una descripció dels gèneres
narratius tan simple. Alguns dels elements d'anàlisi d'aquesta
nova visió de la lingüística del text ens seran
útils per abordar les relacions entre emissor i receptor,
entre autor model i lector model, entre narrador i narratari. El tema
i l'estructura narrativa, que doten el text de coherència. Les
veus del discurs, el tractament de la variació lingüística
(diatopia, diacronia, varietats diastràtiques i registres), la
modalització o grau de subjectivisme al text, i altres,
fan que el discurs tinga unes característiques d'adequació
a la situació comunicativa. La cohesió ve marcada per
altres elements, com els connectors o marcadors textuals, els temps
verbals, la dixi personal, temporal i espacial, els signes de
puntuació... Consideració especial em mereix el
tractament dels camps semàntics, les isotopies que
recorren els textos que doten de significat global. El text com una
unitat de significació.
La
poesia no ens conta cap història, cap relat, però
participa d'algunes d'aquestes característiques analitzables
des del punt de mira de la pragmàtica.
Remuntant-nos
als clàssics, Plató i Aristòtil, que ja
teoritzaren sobre el fet poètic, sobre la versemblança
de la poesia, deia Plató que els poetes mentien. Aristòtil
introduí, al capítol XI de la Poètica, la
idea que “contar el que ha succeït no és el treball del
poeta, sinó dir el que podria haver passat, allò
possible segons la versemblança o allò necessari”.
Més endavant planteja una paradoxa tot dient que “és
preferible l'impossible versemblant que allò posible
inversemblant” (cap. XXIV), a partir de la qual Boileau escriurà
“La realitat de vegades pot no ser versemblant”. Per a ell la
poesia és el que millor respon a la idea de la bellesa.
“L'objecte vertader de la poesia és l'imperi infinit de
l'esperit”. López Pinciano, en la seua Ars Poetica
(1596) defineix la versemblança com a element que excedeix el
possible, desbordant-lo, amb tal que siga creïble. Per
ell, la versemblança va lligada al decòrum. Ignacio de
Luzán, en la seua Poètica (1739) parla de dues
classes de veritat, la certa i la possible, i destaca el caràcter
social de la versemblança: “serà versemblant tot allò
creïble”. Jakobson estableix que el màxim de
versemblança és la realitat.
Dic
tot això a tall del tractament sobre el dubte i la certesa
en el poema, sobre la versemblança del poeta, “dubtar al
poema”, concepte tan estés darrerament en la teoria
literària contemporània. L'ésser no està
capacitat per a la incertesa, per a la manca de congruència
entre la percepció de l'ésser i la realitat immediata,
per això cerca certeses, i explicar el que l'envolta. A
l'àmbit poètic el jo líric no dubta en relació
al seu entorn poètic o textual, la mirada sorgeix de la
certesa d'existència: el jo és, parla i canta; ergo,
brolla la poesia.
Per
a Ezra Pound existeix allò poètic quan es fa nàixer
una mena de connexió amb l'Altre, un vincle, deu
existir certesa en el discurs que suscite una resposta proporcional
en el lector.
Seguint
en aquesta línia, Paul Valéry, en Teoria poética
y estética (1991), parla de la relació entre autor,
obra i lector, i diu “l'efecte esperat serà com un colpejar,
colpir, fascinar o desconcertar la ment de l'Altre. Defineix aquest
efecte com una acció de desmesura, i diu que és perquè
hi ha una Veu en el poema, una ment que produeix, i conclou que deu
haver una relació entre desig i esdeveniment. Desperta una set
i una font, tant en el poeta com en el lector.
T.
S. Eliot diu: “les nostres vides són una contínua
evasió de nosaltres mateixos, i una evasió del
món visible i sensible”. Aleshores el llenguatge poètic
permet l'interlocutor commoure's davant el pensament del jo líric,
el qual no pot forjar-se sinó en la certesa del seu discurs
per poder produir dita empatia. Si el lector ha de ser assetjat
pel llenguatge del poeta, és necessària la correlació,
o cooperació d'alta expectativa lectora (segons Umberto Eco),
d'una certesa del món o de la realitat immediata des d'ambdues
parts. Entre dos extrems sembla aparéixer sempre certa tensió,
entre el receptor i el jo líric.
La poesia és vertadera perquè és precisa,
infalible, en la comunicació.
Per
a Roman Jakobson la poesia esdevé la formalització de
la paraula amb valor propi com a signe, val per sí mateixa, no
pel concepte que representa. Existeix una deliberada intenció,
una certesa en el que es vol dir, que pretén arribar a
l'Altre.
Jean
Cohen, reprenent el concepte d'isotopia de Greimas (totalitat
de significació d'un text), diu que es pot parlar també
d'isopatia, semblances que regeixen el text poètic,
identitats que creen una unitat autònoma i que a la vegada
forgen una poeticitat. Isopatia textual entesa com un sentir global,
un ethos, que comunica el poema com una unitat, i existeix certesa en
l'elaboració d'aquest element del llenguatge.
En
tot cas, la certesa del discurs incrementa la possibilitat d'assestar
el colp poètic.
Ho
deixarem ací, per no continuar amb Todorov, amb la teoria de
la deconstrucció de Jaques Derrida, i amb les observacions del
catedràtic valencià Manuel Asensi i el
postestructuralisme. Es faria interminable la resposta. Si repasseu
les paraules en negreta, us fareu una idea del que és per a mi
la poesia. Bé, això i algunes coses més. *
- Per què dos llibres amb la nina de tema en el teu títol?
Dos
poemaris publicats, Poemes de la nina libèl·lula,
i Poemes de la nina mandarina, que formen part d'una trilogia.
En realitat són tres els llibres que duen la nina al
títol. Veurem quan coneixerà el públic el
poemari que manca publicar i tanca el cicle. Ja he parlat d'aquest
tema en alguna entrevista anterior, escrita i també a la
ràdio.
Per
un costat hi ha la qüestió semàntica de la
paraula: una nina és un joguet que sembla una nena petita, i a
les illes Balears, també diuen nina a la nena. A més,
sol emprer-se també per dir a una nena que és molt
bonica, que té cara de nina, o que és una nina. A més
hi ha la nina o nineta dels ulls, que és la part circular del
centre de l'ull. Totes aquestes coses i cap d'elles alhora. És
també als meus poemaris la nina una petita fada.
I
en sóc deutor del novel·lista mallorquí Llorenç
Villalonga, qui subtitolà la seua magna obra Bearn o la
sala de les nines, el misteri de la qual sempre em fascinà,
doncs era aquesta l'única dependència de la casa que
era tancada per a tots, i a la qual solament tenia accés don
Toni de Bearn. Alguns estudis apunten que les nines no eren altra
cosa que els records de don Toni. Però el misteri està
latent.
Crec
que és bo i contribueix a l'interés d'una obra el fet
que continga un enigma, o enigmes, i que siga el propi lector qui
haja de posar de la seua part i de la seua interpretació
privativa de la lectura i del món. Allò de tantes
lectures possibles com lectors.
- En el teu últim llibre, hi ha dos parts bé diferenciades; una part de reivindicació i una altra molt més postromántica i confessional. Per què tens eixa doble temàtica?
El
meu últim llibre publicat, el tercer, és Cavallet de
mar. Certament, hi ha una inflexió en la manera de fer en
aquest llibre, per bé que jo no parlaria de dues prts
diferenciades, sinó de cinc, que són les parts que té.
Entenc la pregunta, i intentaré de contestar-la.
No
m'han agradat mai els encasellaments, les classificacions, el fet que
a un escriptor l'enquadren dins un moviment. Quan a u li pengen la
llufa, siga veritat, o veritat parcial, o simplement una errada
d'apreciació, és molt difícil llevar-se-la de
damunt.
He
volgut mostrar diferents maneres de fer, i no sé si ho he fet
de manera satisfactòria, però ho he intentat. El meu
viatge per la poesia diria que és eclèctic, i he gaudit
i gaudesc tant de poetes realistes i socials, com de poetes
simbolistes, avantguardistes, surrealistes, formalistes... També
de la poesia anomenada clàssica. Hi ha maneres de fer, i cada
poeta és una veu. Després vindran els que ho
classifiquen tot i diran la seua.
És
cert que hi ha una part, sobretot la segona, però no
únicament, de poesia de denúncia, sobre fets de la
història, de la religió, de situacions de dominació,
també de crítica de l'home modern. Hi ha pensament
social i inconformisme, també un intent de desemmascarar
situacions absurdes.
I
hi ha una altra part, o parts, com tu dius, postromàntica i
confessional, que jo diria més centrada en el jo líric,
el jo poètic, on tu has dit en alguna ocasió que em
trobe més còmode, o potser algun tipus de lector avesat
en poesia més lírica s'hi troba millor. Siga com siga,
m'agrada escriure de diferents maneres, explorar, cada dia que
escric, i en això també influeix el moment i l'estat
d'ànim, el pensament i el dia a dia.
- La teua poesia és nítida i concisa, sense a penes ornament. És difícil arribar a eixe grau de concisió?
Crec
que els millors, o alguns dels millors poemes, són aquells que
apleguen en pocs versos una gran densitat de conceptes, sense massa
artificis, o moments de molta concentració mental, o
sentimental. Però no sempre assolim aqueix estat de gràcia.
Cal cercar el moment oportú i no deixar-lo passar. I si pots
expressar aqueix estat amb paraules nues i clares, millor. Encara que
a voltes no ho acabes d'aconseguir, i per més que ho intentes,
la ment divaga, viatja, es distrau o es recrea en detalls que també
t'arriben a captivar i els escrius perquè creus que val la
pena.
Potser
també hi ha un treball de síntesi, de les lectures de
tota una vida, de l'experiència en evolució permanent.
No dic que siga fàcil ni difícil. Intente, temptege,
m'hi esmerce en ser jo el primer sorprés. Si no m'agrada a mi,
difícilment li podrà agradar al lector. Malgrat tot,
sempre hi ha poemes que acaben fent-se el seu propi espai als
recitals, i moltes vegades no entens massa bé a què és
deu. I és que el poema cobra vida en les preferències
dels altres.
- Hi ha una eclosió de grans poetes en valencià-català; l'ús d'esta llengua és un problema a l'hora de difondre eixe gran treball poètic dins d'altres geografies? Gràcies"
L'ús
de la llengua catalana, en qualsevol de les seues varietats o
modalitats, per part dels poetes, dels escriptors en general, no crec
que obeesca solament a qüestions de difusió, o de mercat.
Hi ha altres factors que hi intervenen. Bé, si més no,
pense que es dóna una situació paradoxal.
És
un fet que sempre han pretés que els escriptors en altres
llengües distintes de les estatals i oficials (segons perìodes
històrics) escriguen en la llengua preponderant, per allò
de “així tindràs un mercat més ampli, més
lectors, més llibres venuts”. És una qüestió
de supremacisme vestida de criteri mercantil. Per un altre costat
veiem com la indústria editorial de les llengües
supremacistes després ninguneja els escriptors de les llengües
minoritàries, independentment de la seua qualitat.
En
el cas de la nostra llengua, en tots els moments històrics de
repressa, de renaixença, d'impuls cultural i lingüístic,
els poetes, si més no, ho han tingut clar, majoritàriament.
Han volgut escriure en català, tot i saber que no anaven a
guanyar diners. Però, què algun poeta castellà
s'ha fet ric de vendre versos? No ens hem d'enganyar. No estem ací
per diners. I qui vulga entendre, que entenga.
Moltes
gràcies, Manuel, per la vostra amabilitat.
Algemesí,
24 d'abril de 2016
*Dels
elements d'aquesta primera resposta en sóc deutor de:
Teoria
poética y estética. Paul Valéry. Barcelona 1999.
Notas
sobre teoría poética. Círculo de poesía.
Feb. 2012
diumenge, 24 d’abril del 2016
Tot el que existix
Tot el que existix desapareix davall la mirada del caçador. Les restes de la foguera suren en les aigües. Hi ha un animal mort. Un camí sense ningú. La boira encara no ha absorbit eixes ombres de quietud. Tot el que existix indica que res canviarà probablement en tu, quan el pou es tancament i unes mans tornen a tocar-te com si ho feren per primera vegada. Conduïx fins a la vora, afona el teu pèl, respira sense respirar. Deixa que res t'ofegue. Som això, l'instant de mort.
dimecres, 6 d’abril del 2016
Les lluernes moren
Les lluernes moren en els camins arenosos. La nit s'afona en els tolls. Hem amat als famolencs i als iniciadors d'esta memòria. Algú va començar a escriure-la en la terra, a triar cada paraula perquè resplendira en la foscor. Les aigües han començat a arrasar el paisatge que ha iniciat l'escriptor. Els gels descendixen pel pendent i els pardals belluguen en els arbres constants. La brisa calenta reapareix prop dels arços. Hi ha desapareguts que retornen a les cases i llops que esperen la seua hora temuda. En les cases, algunes dones decidixen quina arma facilitarà el seu descans. Només la nit, només la nit i els trastornats fills que tracten de beure en les ombres.
diumenge, 27 de març del 2016
Els arbres no es rendixen. Les coses s'assemblen a allò humà de vegades. Les extensions dominen la mirada i la veu és un bufit, un bufit que insufla la vida a través de les paraules. He caigut en la trampa del llenguatge, en les seues possibilitats infinites, en una concreció absurda que no definix el que està per vindre, les allaus, la llum escarlata que parix als animals malalts. Estic a l'espera de l'encàrrec següent: els morts emergixen de les fogueres i experiment el buit, el buit que inspira les velles històries de l'origen del món.
dissabte, 26 de març del 2016
Nuesa, el nou poemari d´Antoni Bonet
Nuesa és un cançoner en què Antoni M. Bonet reflexiona sobre l'abast de l'amor com a raó de vida i com a motiu de reflexió de la pròpia creació poètica. Sense renunciar a la tradició de l'amor cortés, el poemari és un tribut a esta classe d'antigues composicions, ja que la idealització i la dóna angelicata com a representació idealitzada del cos de la dona operen en eixa Nuesa o desnudez:"Per dalt la certesa de saber-te/ no sóc a la nit una sola sospita de mi/ i et passe els dits a la corba venusiana/ del muscle i per la vall clavicular/ a la reprop d´un paradís/ a la caça d´eixe són que dóna/ el preludi del teu coll/ on repose alenant-te pell" (p. 32) .
El cos, el seu fisicidad, són espais escrutables on el poeta revisa tota una biografia extensa de la seua pròpia experiència amb el món. El dolor i el plaer apareixen com a categories abstractes que ometen detalls particulars de la quotidianitat a fi que el lector s'identique amb la sensualitat d'un cos, qualsevol cos, que engloba tot allò que en nosaltres reviu una vegada i una altra com a memòria sensitiva del nostre propi passat.
El to elegíac es combina amb un to celebratori i eixa essència nerudiana del cos com a metàfora de l'existència mateixa, de la seua gènesi, de la seua caducitat, del seu envelliment, reforcen eixa antítesi. El que fa significatiu a este poemari és que, darrere d'eixe ritme cancioneril, hi ha la fondària, la indagació i el sobrecogimiento del cos com un propi ideari de la creació, com si a l'amar, igual que a l'escriure, ens enfrontàrem a eixa lluita incessant per esbrinar totes les possibilitats significatives de cada fragment, de cada subtilesa, de cada gest, de cada terreny inexorable i inabastable: "T´he tocat/ demanant-t´ho,agafant-te la mà/ tenint als dits prems un sortilegi/ d´inspiració dèrmica absoluta" (p. 19).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)