diumenge, 27 de març del 2016

  Els arbres no es rendixen. Les coses s'assemblen a allò humà de vegades. Les extensions dominen la mirada i la veu és un bufit, un bufit que insufla la vida a través de les paraules. He caigut en la trampa del llenguatge, en les seues possibilitats infinites, en una concreció absurda que no definix el que està per vindre, les allaus, la llum escarlata que parix als animals malalts. Estic a l'espera de l'encàrrec següent: els morts emergixen de les fogueres i experiment el buit, el buit que inspira les velles històries de l'origen del món.


dissabte, 26 de març del 2016

Nuesa, el nou poemari d´Antoni Bonet

  Nuesa és un cançoner en què Antoni M. Bonet reflexiona sobre l'abast de l'amor com a raó de vida i com a motiu de reflexió de la pròpia creació poètica. Sense renunciar a la tradició de l'amor cortés, el poemari és un tribut a esta classe d'antigues composicions, ja que la idealització i la dóna angelicata com a representació idealitzada del cos de la dona operen en eixa Nuesa o desnudez:"Per dalt la certesa de saber-te/ no sóc a la nit una sola sospita de mi/ i et passe els dits a la corba venusiana/ del muscle i per la vall clavicular/ a la reprop d´un paradís/ a la caça d´eixe són que dóna/ el preludi del teu coll/ on repose alenant-te pell" (p. 32) . 

  El cos, el seu fisicidad, són espais escrutables on el poeta revisa tota una biografia extensa de la seua pròpia experiència amb el món. El dolor i el plaer apareixen com a categories abstractes que ometen detalls particulars de la quotidianitat a fi que el lector s'identique amb la sensualitat d'un cos, qualsevol cos, que engloba tot allò que en nosaltres reviu una vegada i una altra com a memòria sensitiva del nostre propi passat. 

  El to elegíac es combina amb un to celebratori i eixa essència nerudiana del cos com a metàfora de l'existència mateixa, de la seua gènesi, de la seua caducitat, del seu envelliment, reforcen eixa antítesi. El que fa significatiu a este poemari és que, darrere d'eixe ritme cancioneril, hi ha la fondària, la indagació i el sobrecogimiento del cos com un propi ideari de la creació, com si a l'amar, igual que a l'escriure, ens enfrontàrem a eixa lluita incessant per esbrinar totes les possibilitats significatives de cada fragment, de cada subtilesa, de cada gest, de cada terreny inexorable i inabastable: "T´he tocat/ demanant-t´ho,agafant-te la mà/ tenint als dits prems un sortilegi/ d´inspiració dèrmica absoluta" (p. 19).



diumenge, 20 de març del 2016

La destral de plata; el nou poemari de Miguel Veyrat

  




   He llegit molt a Miguel Veyrat. Els seus poemaris sempre m'han paregut un referent literari on el poeta analitzava des de l'emoció i la raó els amagatalls de l'escriptura i tot quant es traduïa de les seues possibilitats lingüístiques. Eixa màxima tomista apareix també en el seu nou poemari, La destral de plata, publicat per L'Illa de Siltolá, però considere que hi ha una superació respecte als treballs anteriors. 

  Sense renunciar a la conmotio de l'expressió literària, Veyrat s'inclou en la tradició del poeta cabalista que interpreta els signes com una manera d'explicar els orígens del món, la seua projecció en el futur, la seua definitiva aniquilació en un moment impronunciable. El mistérico, la tradició sufí, la música en la seua connotació òrfica, una semiòtica pròpia que fusiona un llenguatge privat, recognoscible ja en Ponent, amb la naturalesa en la seua visió caòtica i complexa, definixen alguns aspectes temàtics i formals d'este poemari que considere com a una mantra, una oració en si mateix, una estructura salmódica que recorda al paganisme; a eixe paganisme que renúncia a l'ortodòxia del saulismo, però que conserva totes les ressonàncies místiques d'allò que fa a les religions aliances entre home i un déu que va més enllà del moral; la incertesa. 

  Miguel Veyrat accepta la incertesa de la nostra existència, però hi ha un moment en què la seua poesia decidix indagar sobre eixa escandalosa paradoxa en què ens sumim, entenent escandalosa en la seua accepció de grec clàssic: tramposa. Veyrat vol evadir-se d'eixe escàndol i  La destral de plata és eixa possibilitat d'esclariment. La seua simbologia eclèctica, les seues cites i les seues referències mitològiques i metaliteraries convertixen a este text en una classe de manuscrit inusual, inèdit, anòmal, que intenta creuar la trampa de les sirenes odiseicas, el silenci d'un món a què no pertanyerem mai per molt que creguem que hi ha l'ara a què no pertanyerem mai per molt que creguem que hi ha l'arrelament o la pàtria. No renunciar a la mortalitat a través de la paraula explica eixe fet i este poemari és catáfora de la mort i de la nostra extinció, però una extinció amb sentit, amb sentit literari. 

  L'escriptura roman, el seu eco, la seua immanència simbòlica, la seua cripta, la seua catacumba. La literatura és asil d'allò humà, no com a carnalitat, sinó com a figuració d'una escriptura major, de les lleis del caos que governeu les estreles, el seu fosc hàbitat. Per eixa raó, Veyrat acudix a l'essencial, a la substància dels noms i s'allunya de l'adjectiu. Per eixa raó també, el nostre poeta investiga en el barroquisme, en la tradició clàssica d'algunes estrofes, perquè el literari és tribut del literari, i, després d'eixa poètica, estan les possibles explicacions del nostre sein en el món, lluny del racional, a mercé de la incertesa o del terror consumat de Caribdis en el nostre viatge a alguna part.

dissabte, 19 de març del 2016

Tot ha mort

 Tot ha mort en eixe mur d'afusellament que alça la teua mirada. No ens van esgotar els temps, sinó la necessitat de suportar la vida, els camins i el desterrament a què conduïxen sempre les execucions. Hem vist també tremolar als cossos mentres ens despedíem d'altres dones que no es van atrevir a mirar a l'espai. Tot ha mort en eixe mur d'afusellament que alça la teua mirada. Serem cendra o res, o alguna paraula d'algú que busca incansable una suïcida eixida al seu estat. Hem aniquilat qualsevol classe d'esperança. Els fons de les aigües estan poblats dels nostres avantpassats. Però ha sigut necessari que ens detinguérem a mirar el mur d'afusellament. Prompte altres també ens reconeixeran en el mateix lloc.


dimarts, 15 de març del 2016

Res queda

  Res queda de les restes que ens van engendrar. Els nostres pares eren semblants als arbres. Beneïsc la cicuta que ens va indignar perquè ara comprenc la necessitat de l'enverinament. Tot reposa davall la tènue claredat d'un món tan real com esta vibració que sosté l'aigua. No puc desitjar-te que em seguisques fins a este promontori, però deixa que escriba solemnement sobre les semblances entre els nostres i els arbres.

Nit sobre la cendra

  Nit sobre la cendra, profunditat dins de la profunditat, ulls que em van negar, realitat desolada, la mort d'un cavall, els hòmens caminen d'un costat a un altre, ulls que em van negar dos vegades, tot queda en el lent discórrer de les aigües, la soga, altres cordes, caminants, d'un costat a un altre, el boig va deixar de cantar, núvols espontanis, només nosaltres, el crepuscle ha desaparegut en la velocitat de res i de tot.

 

Ocnos

   La mort no és un estat, la mort és un procés semblant al son. Ocnos és la hivernació definitiva. No vull pensar-ho. No vull repetir esta vida, ni una altra. Desaparéixer. Només desaparéixer. No sentir. No sentir-ho. No sentir-te. Oblidar que alguna vegada vaig ser un reflex teu, de mon, per a tu, d'una aparença teua. Deixar-nos portar per a no sentir res, per a aconseguir la fractura amb la llum, per a ser absorbit per esta foscor intermitent. Així la vida, i la nostra.


diumenge, 13 de març del 2016

Es fa de dia

A Miquel Català i Manel Alonso

  Es fa de dia després que les acàcies hagen desaparegut de la nostra visió. Les acàcies són ídols que vibren en el miratge. No cregues que tinc fe en esta realitat que la llum m'imposa. Sospite de les seues ombres, de les seues dilatantes ombres. Jo no he sigut la resta d'eixa veu que ara escriu compulsivament perquè altres hòmens advertisquen l'engany. Arreplega les teues mantes, apaga el foc, admira l'ídol, consumix el temps que et queda. Després, no camines fins ací, fins on els cossos romanen callats com els absents.


dissabte, 12 de març del 2016

No hem sabut, poema

  No hem sabut reconéixer-te més enllà de les fogueres. Eres la dona que va afonar els seus fills en les aigües perquè no patiren la ranera de llum, la flama incessant d'esta vida que s'esgota lentament. No hem sabut actuar a temps, demanar-te que ens comptares com vas prendre eixa decisió. El crepuscle ens va distraure breument i ens va arrasar amb els restolls, després de les tàpies.


diumenge, 6 de març del 2016

Després de la tàpia. Un poema

  A Julià

  Els hòmens van perdre l'oportunitat de botar al buit. Les engrunsadores són absorbides per la boira. Després de les tàpies moren els records de tants absents. No queda ningú, no quedava ningú. El futur és el passat, un present quiet, estable, que no s'assembla a res. Les meues mans t'oferixen la possibilitat de desaparéixer. No parles més amb eixes ombres que es van cap a la vegetació. La frondositat és res, és tot. Després de la tàpia.


BoiraDSC 0008.jpg
Passeig del Carrer de Dalt paral·lel a la carretera, ple de boira//commons.wikimedia.org

dimarts, 1 de març del 2016

Amor, subtilesa i Fuster



Ice Age/commons.wikimedia.org


 "Poema d'amor" és una classificació pueril i immadura. El que Joan Fuster deixa clara és la subtilesa de l'amor, d'un amor idealitzat, d'un amor dirigit a qualsevol cos. Un amor sensual, elegant, maleït i sufriente que aspira a transcendir les paraules.




Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...