Un poema de Pere Gimferrer

  Un dels autors que més m'han inspirat sempre ha sigut Pere Gimferrer amb aquell magnífic llibre "Arde elmar". La seua capacitat simbòlica per a parlar de la naturalesa com un lloc en què naix i es destruïxen els records, el nostre sentit de la consciència i de l'existir, em van apassionar. Vos deixe un poema d'este gran poeta i vos recomane que llegiu molts dels seus treballs que podeu trobar en la web.

Escriure/ pixabay.com

Diuen que Apollinaire escrivia

aplegant fragments de converses

que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,

com els retalls de diari de Juan Gris,

paranys

quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica

estrafeta, ben bé reduïda a an-

gles i espirals -els colors són més vius als finestrals

del capvespre: un dring

a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin

i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall

venecià

Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil-

ler que aquell noi amic seu

encara que una mica tímid i amb la natural manca d'ex-

periència

(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu

del vell davant la poesia d'un jove: ell ja n'havia fet,

de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi-

llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga-

rantiria la perpetuïtat),

perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als

darrers anys, a la seva mare,

li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre-

ses de petit,

i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons

mal cosits, coses petites i òbvies

com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital

-Que je suis donc devenu malheureux!

i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per

això en diem poetes.

Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un

signe,

i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort.

i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al

crepuscle) el preu que es paga

per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit.

Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurí-

dice encara és morta

damunt els commutadors elècrics i la blavor d'una sala

tèbia com la caixa d'un piano de coaba.

El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda

d'Orfeu,

com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els

nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che-

wing gum,

rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes

de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien

gin amb taronja,

les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en

dèiem noies topolino.

(el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de

moda, o freqüent, als happy forties),

però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac-

te, però el color del gin amb taronja

où sont où sont the dreams that money can buy?