 |
| Un desig mort abans/ Wikicommons |
La senzillesa i la depuració d'ornaments en eixe poema de Manel ens demostra que la poesia és una espècie de tràngol interior on la paraula, la paraula ben triada, cobra la seua màxima eficàcia si expressa allò que fa patir l'autor. No hi ha gens bondadós en eixe exercici, però és inevitable.
I
Ja
veus, un joc de mans
m’ha
descobert la flama,
els
crepitars forans
que
conformen la trama
d’un
desig mort abans
de
ser dolç gaudi o drama.
II
L’amor
se’ns desfeu als dits
com
un objecte de sal
deixant
un immens buit,
una
pregona senyal
sota
la pell del meu pit.
III
Cauran
els estels de la nit,
s’omplirà
el terra tosc, obscur,
amb
minúsculs, brillants confits,
guarniran
amb foc de l’atzur
el
nostre fervent cobrellit.
IV
Pren
aquest ram de versos
que
he collit del viarany
dels
pensaments dispersos
on
s’alça el greu parany
dels
sentiments, sotmesos
al
meu ingenu afany
de
manyà d’universos.
Què bons!!
ResponEliminaGràcies
EliminaGràcies
EliminaQuè bons!!
ResponEliminaUn abraç
EliminaUn abraç
Elimina