La destral de plata; el nou poemari de Miguel Veyrat

  

   He llegit molt a Miguel Veyrat. Els seus poemaris sempre m'han paregut un referent literari on el poeta analitzava des de l'emoció i la raó els amagatalls de l'escriptura i tot quant es traduïa de les seues possibilitats lingüístiques. Eixa màxima tomista apareix també en el seu nou poemari, La destral de plata, publicat per L'Illa de Siltolá, però considere que hi ha una superació respecte als treballs anteriors. 

  Sense renunciar a la conmotio de l'expressió literària, Veyrat s'inclou en la tradició del poeta cabalista que interpreta els signes com una manera d'explicar els orígens del món, la seua projecció en el futur, la seua definitiva aniquilació en un moment impronunciable. El mistérico, la tradició sufí, la música en la seua connotació òrfica, una semiòtica pròpia que fusiona un llenguatge privat, recognoscible ja en Ponent, amb la naturalesa en la seua visió caòtica i complexa, definixen alguns aspectes temàtics i formals d'este poemari que considere com a una mantra, una oració en si mateix, una estructura salmódica que recorda al paganisme; a eixe paganisme que renúncia a l'ortodòxia del saulismo, però que conserva totes les ressonàncies místiques d'allò que fa a les religions aliances entre home i un déu que va més enllà del moral; la incertesa. 

  Miguel Veyrat accepta la incertesa de la nostra existència, però hi ha un moment en què la seua poesia decidix indagar sobre eixa escandalosa paradoxa en què ens sumim, entenent escandalosa en la seua accepció de grec clàssic: tramposa. Veyrat vol evadir-se d'eixe escàndol i  La destral de plata és eixa possibilitat d'esclariment. La seua simbologia eclèctica, les seues cites i les seues referències mitològiques i metaliteraries convertixen a este text en una classe de manuscrit inusual, inèdit, anòmal, que intenta creuar la trampa de les sirenes odiseicas, el silenci d'un món a què no pertanyerem mai per molt que creguem que hi ha l'ara a què no pertanyerem mai per molt que creguem que hi ha l'arrelament o la pàtria. No renunciar a la mortalitat a través de la paraula explica eixe fet i este poemari és catáfora de la mort i de la nostra extinció, però una extinció amb sentit, amb sentit literari. 

  L'escriptura roman, el seu eco, la seua immanència simbòlica, la seua cripta, la seua catacumba. La literatura és asil d'allò humà, no com a carnalitat, sinó com a figuració d'una escriptura major, de les lleis del caos que governeu les estreles, el seu fosc hàbitat. Per eixa raó, Veyrat acudix a l'essencial, a la substància dels noms i s'allunya de l'adjectiu. Per eixa raó també, el nostre poeta investiga en el barroquisme, en la tradició clàssica d'algunes estrofes, perquè el literari és tribut del literari, i, després d'eixa poètica, estan les possibles explicacions del nostre sein en el món, lluny del racional, a mercé de la incertesa o del terror consumat de Caribdis en el nostre viatge a alguna part.